Fundació Privada Sant Antoni Abat | El treball amb persones alliberades i en risc d’exclusió, un aspecte clau de la tasca de la Fundació Sant Antoni Abat
15536
post-template-default,single,single-post,postid-15536,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-16.8,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.2,vc_responsive

El treball amb persones alliberades i en risc d’exclusió, un aspecte clau de la tasca de la Fundació Sant Antoni Abat

La Fundació Sant Antoni Abat disposa des del desembre de l’any passat d’un habitatge adreçat a persones en risc d’exclusió social. Aquest programa, sota les sigles APRES, està destinat en part a persones que acaben de sortir en llibertat i que necessiten d’un acompanyament inicial per intentar refer les seves vides. La Fundació els ofereix assistència tant per part dels professionals, que elaboren un pla de treball individualitzat per a cada usuari, com dels usuaris. L’objectiu és, en primer lloc, que se sentin acompanyats en un moment molt complicat. Però es treballen aspectes com els hàbits quotidians, la prevenció d’addiccions, la recerca de formació i feina, etc. L’estada dels usuaris en aquest habitatge és sempre temporal, d’entre un i tres mesos. Les quatre places destinades a persones alliberades es complement amb dues més adreçades a persones provinents de l’emergència social. El servei es porta a terme en col·laboració amb la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, pel que fa als usuaris alliberats, i amb els Serveis Socials de l’Ajuntament vilanoví, pel que fa a l’emergència social.

 

La Fundació vol promoure la tasca dels voluntaris amb les persones que recuperen la llibertat. Raimon Serret, voluntari de presons, explica que per a mi, el treball del voluntari és anar al costat dels interns, que son persones privades de llibertat perquè han delinquit, persones que s’han equivocat. La ratlla pot ser a vegades molt fina, depenent de moltes circumstàncies com, per exemple, si algú ha denunciat o no. Aquesta persona no vol que li expliquis com s’ha de ser, sinó que cal caminar al seu costat. Serret, que també és membre de la Comissió Consultiva de la Fundació Sant Antoni Abat, considera que un voluntari és una persona que acompanya en tots els aspectes de la vida a algú que està privat de llibertat. Ha de tenir un mínim de formació. Per això, s’organitzen cursos on els futurs voluntaris aprenen el funcionament del sistema penitenciari. El voluntari es converteix en la família que no pot acompanyar l’intern a dins. Quan algú entra a la presó queda estigmatitzat, però no només ell, sinó també la família. A ningú no li agrada tenir un familiar, un pare, un germà, a la presó. La condemna la compleix qui està a dins, però també els que estan a fora, explica Raimon Serret.

 

Però en què consisteix la feina d’un voluntari als centres penitenciaris? La presó és un mon dur, apunta Serret, amb unes normes no escrites. I la desconfiança és una cosa comuna en la majoria de persones. Per això, tenir una persona dins la presó de la seva confiança, que a més no cobra com els funcionaris ni va uniformat, pot relaxar molt l’intern. Un voluntari social és aquella persona que acompanya l’intern a dins la presó i es converteix en el seu referent de confiança. Es crea una relació molt estreta, que funciona a dins de la presó.

 

Però que passa quan l’intern surt? A dins, l’acompanyament està molt acotat, molt marcat, amb unes normes. Quan surten al carrer, aquestes persones han perdut l’agilitat de relacionar-se amb els altres, la major part surten espantats. I són molt fràgils. Quan una persona fa molts anys que és a dins, se li comença a fer una muntanya la proximitat de la llibertat, diu Serret. Hauria d’estar content, diríem, però no ho està. Si va entrar fa 14 o 15 anys a la presó, ara no sap què es trobarà. Ja ni se’n recorda de la llibertat.

 

En aquest sentit, és molt important la tasca dels professionals, que fan un seguiment diari dels usuaris. Juntament amb ells, el voluntari d’exterior, diu Serret, ha de recollir aquesta persona i fer-li agafar el carril d’acceleració en l’autopista de la vida. En un temps relativament curt, cal aconseguir que aquella persona vagi canviant els seus hàbits. Aquest és el paper de la Fundació.

 

El perfil del voluntari extern, doncs, ha de ser diferent al de l’interior del centre penitenciari. Ha de donar confiança i acompanyament, però també ha d’acompanyar en la vida real: fer-se un DNI, demanar la pensió d’excarceració, acompanyar a la recerca de feina, etc. Si té algun problema d’addicció, cal donar-li suport. Tot és acompanyament. Si no es fa un seguiment després de sortir de la presó, el que estem fent és abocar-los a delinquir el primer dia que tinguin diners a la mà. No estan acostumats a tenir-ne, per a ells 600 euros són una fortuna, assenyala Raimon Serret.

 

És recomanable que el voluntari que atén la persona que acaba de recuperar la llibertat no sigui el mateix que ha treballat amb ell a dins de la presó. Hi ha de treballar un equip de gent, explica el voluntari. Si el nivell de confiança que tens a dins li dones fora, es crea un vincle massa fort.

 

Per donar aquest servei global, sempre sota la guia i la tasca dels professionals, hi ha d’haver un espai, un recurs, i aquí és on entra la Fundació Sant Antoni Abat, amb el seu habitatge adreçat a persones en risc d’exclusió social.

 

Serret afegeix que cal fer això amb formació, si no no funciona. Avui, el servei dels voluntaris de presons està molt orientat cap al vessant cristià. Serret creu que un dels objectius de la Fundació Sant Antoni Abat hauria de ser fer un pas endavant i recollir tot tipus de sensibilitats i de creences. Jo crec en el voluntariat, crec que hi ha d’haver una institució que reculli totes les sensibilitats i les canalitzi, no pas que les monopolitzi, i que doni aquest tipus de servei als centres penitenciaris i a l’exterior. I penso que la Fundació hi té molt a dir.