Fundació Privada Sant Antoni Abat | Donants històrics de l’Hospital de Sant Antoni Abat. 2.- La nissaga dels Pirelli
17234
post-template-default,single,single-post,postid-17234,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-16.8,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.2,vc_responsive

Donants històrics de l’Hospital de Sant Antoni Abat. 2.- La nissaga dels Pirelli

Giovanni Batista Pirelli, fundador de la companyia italiana Pirelli, i els seus fills Piero i Alberto, figuren també entre els donants històrics de l’Hospital de Sant Antoni Abat, com es pot apreciar en les dues grans làpides de marbre que es conserven a la part noble de l’edifici. El patriarca Pirelli va néixer el 1848 a la població de Varena (Llombardia), avui província de Trento, a 199 km de Milà. Va cursar la formació bàsica a la seva població natal i a Como, localitat famosa pel llac que porta el mateix nom. Als 13 anys el trobem ja a Milà, estudiant a l’Institut Tècnic de Santa Marta. I, als 17 anys, cursa Matemàtiques i Física a la Universitat de Pavia, una de les més antigues d’Europa (va ser fundada el 1361). Els seus estudis queden aturats, però, per la seva participació en la Guerra d’Unificació Italiana, com a voluntari en el bàndol garibaldí. Després, es gradua a l’Institut Tècnic Superior de Milà com a enginyer industrial, amb les millors notes de la seva promoció. Tot just tenia 22 anys. Aquestes notes li valgueren el premi Kramer, dotat amb 3.000 lires, una mena de beca d’aprenentatge que permetia viatjar a diferents països europeus. És així com Pirelli coneix Suïssa, Alemanya, Bèlgica i França i descobreix nous sectors i tècniques industrials poc o gens desenvolupats a Itàlia. És en aquest periple europeu que s’adona de la projecció i importància que la indústria del cautxú podria tenir en el futur.

Just quan torna a Milà, el 1872, posa en marxa la societat G.B. Pirelli, juntament amb l’especialista en cautxú A.A. Goulard, fabricant parisenc de tubs de goma. La primera fàbrica Pirelli s’instal·la a Ponte Sereso, a 25 quilòmetres de Milà, amb un capital de 215.000 lires, amb una superfície de 3.000 metres quadrats i una plantilla de 50 empleats. Es dediquen a la producció d’objectes de goma elàstica (tubs, corretges, juntes, roba impermeable, etc.). Igualment, fabriquen també gomes aïllants de l’electricitat i cautxú vulcanitzat. Dos anys després, havent canviat de soci francès, Pirelli incorpora articles de goma quirúrgics i de merceria. A partir de 1879, es converteix en proveïdor de cables de telèfon,  innovació en ple procés d’implementació, per al govern italià. La seva especialització en món dels cables provoca l’interès dels inversors, i Pirelli i Cia es converteix el 1883 en una societat per accions. L’escomesa elèctrica del Teatre La Scala de Milà i la producció massiva de cables marins, telefònics i d’alta tensió van posar l’empresa Pirelli en el primer pla de la innovació tecnològica a Europa, que va continuar amb la fabricació de cobertes per a vehicles: bandes per a carruatges, llantes per a bicicletes i, amb un gran salt endavant, pneumàtics per a cotxes a prtir de 1900, competint amb la francesa Michelin. Però Pirelli no es quedava enrere, i va participar amb els seus productes en esdeveniments com el Tour de França o el Ral·li París-Pequín.

La trajectòria dels fills del fundador de Pirelli, Piero i Alberto, confirma aquest concepte d’orgull empresarial. L’empresa era el baluard de la família. Piero (1881-1956) va estudiar a Gènova i als Estats Units, i va participar a la I Guerra Mundial com oficial de cavalleria. Els anys 20 va ser director de la fàbrica de Vilanova i el 1932, mort el pare, es va convertir en president de la companyia. També va ser molt conegut per la seva participació en el món de l’esport: va ser gairebé 20 anys president del Milan A.C. i durant el seu mandat es va inaugurar l’estadi de San Siro.

Però va ser el segon fill, Alberto (1882-1971) qui realment va heretar el caràcter emprenedor del pare. Va ser el gran protagonista de la forta expansió internacional de la companyia, basada en les relacions humanes amb les sucursals, després transformades en empreses autònomes. Aquestes aliances locals van permetre a Pirelli d’imposar-se a la forta competència alemanya en països com el Regne Unit i l’Argentina. A més, l’adquisició de participacions en empreses d’electricitat i telefonia va garantir a Pirelli una part important del mercat del cable. Piero Pirelli va participar en política, com a delegat del Govern italià a les negociacions posteriors a la I Guerra Mundial. Les seves relacions amb el règim feixista de Mussolini no són fàcils de definir. En un primer moment va demanar al govern respecte per les llibertats sindicals i es va oposar a l’entrada a la guerra al costat d’Alemanya. Després va col·laborar amb Mussolini en algunes missions diplomàtiques. Això no obstant, el 1946 va ser rehabilitat, juntament amb el seu germà.  A finals de la dècada dels 50, els seus problemes de salut el van obligar a cedir la gestió de l’empresa al seu fill Leopoldo.

Pirelli va iniciar precisament la seva expansió internacional a Vilanova i la Geltrú, a principi del segle XX, en un procés que després la duria a Uruguai, Abissínia, Regne Unit, Canadà, Bèlgica, Brasil, etc. Però per què Pirelli va decidir instal·lar-se precisament a Vilanova el 1902? Segons l’historiador vilanoví Albert Tubau, no es pot parlar d’una única raó, sinó de diversos factors que van contribuir en major o menor grau a la instal·lació de la Pirelli a Vilanova. [i]  J. Ricart i A. Gual apunten l’actuació dels patricis locals, un excedent de bona mà d’obra, les comunicacions, especialment el ferrocarril.[ii] Puig Rovira, per la seva banda, considera que la intervenció municipal per aconseguir l’arribada de la Pirelli no va ser decisiva. En canvi, sí que ho va ser la d’alguns propietaris i patricis de la ciutat, i del Banc de Vilanova. [iii] Fins i tot s’apunta que l’empresari català de material elèctric Guerin va coincidir amb G.B. Pirelli en un viatge en tren entre Lió i París i li va recomanar Vilanova i la Geltrú com a emplaçament de la seva nova fàbrica. Una hipòtesi que entra en el regne de la llegenda.

Sigui com sigui, la instal·lació de la Pirelli a Vilanova va ser vital per a l’economia de la ciutat. Com afirma Tubau, no és possible escriure la història de Vilanova del segle XX sense fer una referència explícita a la Pirelli. [iv] Pirelli va ser pionera en els sistemes de protecció social cap als seus empleats: caixa de pensions, assegurança d’accidents, convenis col·lectius, servei d’economat, etc. Aquest tarannà social és el que connecta Pirelli amb diverses entitats i institucions vilanovines, com ara l’Hospital de Sant Antoni Abat. El seu fundador tenia el convenciment que la indústria només podria avançar si sumava el valor humà al de la producció i fomentava l’orgull de treballar a la Pirelli. Les donacions a institucions com l’hospital tenien aquesta finalitat, la de garantir que els empleats serien atesos correctament. I això feia possible l’ampliació del centre sanitari, amb la posada en marxa d’habitacions reservades per a mutualistes i particulars, ja l’any 1887. És el cas, per exemple, de Pirelli i Marquès, que van signar, anys després, sengles acords per a la reserva d’habitacions per als seus empleats. [v]

(Treball de compilació realitzat per Albert Escardó)

[i] TUBAU I GARCÍA, Albert: 90 anys de Pirelli a Vilanova. Consell Comarcal del Garraf. Vilanova i la Geltrú, 1993. Pàg. 41.

[ii] GUAL SOLÉ, Jordi; RICART MIRET, Anna: L’economia de la comarca del Garraf. Seix Barral. Barcelona, 1981. Pàg. 165

[iii] PUIG ROVIRA, Francesc X.: El Govern Municipal de Vilanova: 1900-1923. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 1989. Pàg. 189.

[iv] TUBAU I GARCÍA, Albert: op.cit, pàg. 63.

[v] ÁLVAREZ, Miquel A.; MIRÓ, Enric; SERRA, Manuel; ZURDO, José L.: Notes històriques de l’Hospital de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú, Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i Editorial el Cep i la Nansa (Biblioteca Antina), 2005. Pàg. 94.